Democratització de les Cambres de Comerç.
En un teixit empresarial farcit de pimes, el seu suport institucional, el seu assessorament, els impulsos comercials, les respostes a les seves qüestions bàsiques en definitiva han de trobar un recolzament o bé en el mercat mitjançant empreses de serveis especialitzades o bé en organitzacions fàcilment homologables per l'Administració.
Les Cambres de Comerç en són una bona eina, en tant que entitats per definició sense ànim de lucre. Però per a aconseguir-ho, cal que es democratitzin realment de soca-rel. No es poden permetre estatuts i reglaments que no recullin l'esperit i la seva pròpia realitat democràtiques perquè aleshores passen a ser organitzacions de les què se n'aprofita només una part molt reduïda del sector econòmico-empresarial, quant el seu finançament en canvi recau en tots els associats.
De cap de les maneres creiem que aquestes organitzacions hagin d'estar subvencionades per cap Administració, ni directament ni indirecta, per evitar allò que els nostres avis deien, no sense una certa gràcia, que "qui té el cul llogat no seu quan vol".
Si volem evitar que els vaivens polítics afectin el menys possible les decisions d'aquestes entitats, la llei que les reguli ha de preveure les situacions de risc democràtic que per un costat poden comportar tant les subvencions rebudes des de fundacions privades i els préstecs atorgats per les entitats financeres, com per altre costat uns reglaments interns restrictius. En ambdós casos, com malauradament ja ha hagut de posar de relleu el Cercle Català de Negocis a la Cambra de Comerç de Barcelona, les derives antidemocràtiques acaben afectant la credibilitat, la fiabilitat i fins i tot els resultats d'aquestes entitats.
Com a exemple de que les Cambres de Comerç, si estan implicades, poden ser un impulsor empresarial i econòmic de primer ordre, resolent les necessitats de les empreses, ens trobem el certificat digital que d'una forma àgil, clara i directe emeten per a professionals i empreses a fi de que aquests i aquestes puguin d'una manera immediata certificar les seves comunicacions digitals amb institucions i particulars.
La democratització dels seus òrgans de govern és una garantia d'aquesta implicació en el teixit empresarial i professional, al mateix temps que de l'actualització de les polítiques de resposta a les necessitats empresarials específiques de cada etapa econòmica, a més a més d'assentar unes bases dinàmiques de futur.
Impuls i facilitació de la col·laboració entre Universitats i empreses.
Hem declarat en la introducció relativa al millor futur econòmico-empresarial que proposem per a Catalunya, en tant que nou Estat, que entre altres temes ha d'estar enfocada a l'exportació de coneixement.
Per aconseguir-ho, no hi ha dubte que hi ha un graó que difícilment ens podem saltar, que és la col·laboració intensa entre Universitats i empreses. Això mateix s'ha constatat en experiències alienes que han reeixit, com a Finlàndia, com a Massachussets, com a Califòrnia, com als Països Baixos...
A la Catalunya autonòmica ja s'han començat a fer tímides passes en aquest sentit, que cal desenvolupar amb total decisió i sense complexos de cap mena, encara que amb el degut seny per no haver de fer massa passes enrere un cop iniciats els diàlegs pertinents entre ambdues parts.
I aquesta col·laboració no s'ha de reduir a les escoles tècniques i científiques, sinó que ha d'arribar a les ciències humanístiques, moltes vegades bàsiques per a desenvolupar aspectes empresarials que històricament han quedat relegats però que l'evolució i l'anàlisi crític han ressituat amb la importància que han de tenir.
Per aconseguir aquesta col·laboració d'una forma fluida i amb resultats visibles, tant en la millora de la creació de llocs de treball, com en el desenvolupament de la productivitat, com en la desenfadada exportació de coneixement, l'Administració té al seu haver diverses eines que pot utilitzar, algunes de les quals entronquen amb altres branques que també forçosament restaran afectades, com la laboral, la mercantil o la judicial.
Cal restituir des de les Administracions, sense complexos i fugint d'etiquetes polítiques demagògiques i de servituds de difícil comprensió, figures com els aprenents, els ajudants o els diguem-ne becaris que siguin unes càrregues limitades per a les empreses, coherents amb el fet que aquestes persones estaran complementant uns estudis superiors, però que al mateix temps obliguin a les empreses a invertir en el perfeccionament dels coneixements d'aquells.
Algunes de les darreres experiències en el camp de la formació a la Catalunya autonòmica no han estat massa reeixits, ja que en alguns casos han servit per a trapelleries econòmiques motivades per causes alienes al què ara ens ocupa. Per tant, les regulacions normatives que en faci l'Executiu o el Legislatiu cal que estiguin supervisades per les Agències pertinents Antifrau, i sobretot que totes les parts implicades puguin proposar auditories o controls en aquells punts que no acabin de quedar aclarits. Ja hem escrit que aquest treball partia de la base dels principis d'honestedat i confiança prèvia, però que no calia caure en l'error d'anar amb el lliri a la mà.
La part més compromesa dels controls, també en aquest àmbit, està en conciliar l'optimització dels resultats de la supervisió i la necessària agilitat en l'inici de qualsevol projecte, especialment en aquest cas on els acords inter-parts tenen una alta complexitat mercantil i jurídica. Per aquest motiu, de nou ens cal adreçar-nos als lectors per insistir en què l'Administració ha de funcionar com una màquina ben greixada i fins i tot més eficient que les empreses privades, si entenem que ha de ser motor i impuls d'una economia competitiva.
La qual cosa, de nou, ens porta a afirmar que el nivell exigible de la funció pública necessari ha de ser superior a l'actual. Especialment en aquest camp, directament relacionat amb el coneixement.
Caldrà, doncs, analitzar el camí recorregut fins avui amb ull de crítica constructiva i millorar o desenvolupar les normatives adients i exigir els nivells de coneixement mínims entre les persones en les què ha de recaure la responsabilitat d'organitzar aquesta col·laboració.
Entenem que la meritocràcia en la funció pública hi té molt a influir en aquest apartat especialment. Per aquest motiu l'hem posat com a objectiu.
Al llibre "Catalunya last call" (pag. 177) els seus autors escriuen:
"Dit això, la universitat ha d'entendre que ha de moure fitxa i acostar-se molt més a l'empresa privada. I ho ha de fer ella, atès que el teixit empresarial català està format majoritàriament per empreses petites i mitjanes. La universitat també ha d'articular una fórmula de col·laboració que ja estigui pensada per a aquestes empreses de manera que permeti una òptima transferència de talent, coneixement i recerca."
I més endavant (pag. 178) escriuen:
"En aquest marc, el Govern pot ajudar a dinamitzar determinats centres de recerca, invertint diners en àrees molt específiques. Tinguem ben present que en altres països on aquesta transferència succeeix amb èxit, com és el cas dels Estats Units, això no ha estat possible sense la intervenció pública"
A Estats Units, on les inversions públiques ja sabem que no són especial sant de la devoció dels partits polítics i dels seus governs!
Subscrivim completament els raonaments d'en Boronat i Garcia Ruiz recollits en aquest apartat. L'única excepció és que ells posen molt d'èmfasi en la 
Universitat com a element principal de la R+D i nosaltres creiem més en la teoria d'en Sala i Martín, en que sense desmerèixer el canal R+D, aquest s'ha de combinar sense remei amb promoure el diàleg interior a les empreses entre els seus actors, recollint i processant sense complexos les propostes i suggeriments dels empleats.
També creiem que cal transferir de les universitats a les empreses llicenciats ben preparats en l'ordre pràctic, no solament amb coneixement. Podríem dir que cal transferir també els portadors d'aquest coneixement perquè el desenvolupin en entorns de competitivitat i pressió més reals. Aquesta transferència pot ser impulsada perfectament per les polítiques adients i les modificacions laborals precises que la Mesa Catalana de Treball (MCT) cregui oportunes. El que és segur és que els retorns que aquestes persones poden portar a la societat a mig termini són netament superiors als pressupostos que s'hi hagin invertit en les polítiques d'impuls.
I per descomptat que, reiterem, és en aquest punt on l'Administració pot imprimir més dinamisme d'intercanvi, ja que és qui gestionar els pressupostos públics i té al seu abast els elements executius i legislatius que ho poden permetre. I més a Catalunya, on bona part de les grans universitats són de caire públic.
També coincidim amb Boronat i Garcia Ruiz en que caldria aplicar canvis en els règims de govern de les universitats. I possiblement la fórmula que proposen, en la què els consells de govern estan formats per ex-alumnes en la seva totalitat o en percentatges majoritaris, sigui un camí vàlid a Catalunya, atès el costum participatiu en entitats, força estès entre la ciutadania.