Finançament comercial: Basat en l'estudi i viabilitat de projectes.
Aquest punt torna a ser important però delicat, atès que pot ser que els interessos que entenem que afavoririen la Catalunya-Estat no coincideixin amb el projecte d'unió bancària de la UE, ja que molt ens temem que tindrà el punt de mira en la banca de gran dimensió, bàsicament per no haver enfrontat el tema de la dimensió adequada que apuntàvem en el capítol anterior.
Cal partir de que el món financer peninsular i de bona part de la UE és d'arrel tradicional i històrica judeo-cristiana, en la que la capacitat d'endeutament es mesura en primer lloc per la capacitat de fiançament del creditor i en segon lloc, però a molta distància, en la viabilitat i la capacitat de retorn del propi projecte a finançar. Aquesta és una de les causes per les que és tant difícil trobar a Europa fenòmens com els de Facebook, Apple, Microsoft, Google... Els projectes de gran envergadura a la UE no troben camins financers si no és que estan directament fiançats per governs UE o finançats per pressupostos públics. Tal seria el cas d'Airbus Industries o del Grup PSA a França, o el pas al món privat de Telefònica, Repsol, Volkswagen, etc. Fenòmens com els d'Abertis, en canvi, han reeixit amb èxit perquè s'han vist impulsats d'inici per entitats financeres, que s'han mogut amb comoditat a l'entorn del poder polític de cada moment.
En Boronat i Garcia Ruiz esmenten les start-ups en el seu llibre. I fan referència específica a una empresa de capital risc que va voler apostar pel desenvolupament de la biotecnologia, que té força arrelament a Catalunya. Aquesta empresa es diu Ysios i està promoguda per emprenedors catalans... que van haver d'anar a trobar fons d'inversió estrangers per a poder posar-la en marxa. Ara, el mes de setembre de 2013, han estat notícia de diari econòmic perquè ja han materialitzat la segona venda de la seva participació en empreses impulsades en el camp biotecnològic, amb una augment de valor de consideració per als inversors inicials.
Amb les dues referències anteriors volem ressaltar per una banda la falta de costum catalana d'invertir en projectes vàlids impulsats per catalans des de Catalunya. Aspecte que no deixa de ser curiós si pensem que tenim dues escoles de negocis capdavanteres, de reconeixement internacional. I per altra banda volem deixar constància que creiem que des de l'Administració s'hauria de treballar aquest aspecte des de l'educació. El llibre "Catalunya last call" explica detalls que, en aparença, no tenen importància però que contribueixen a crear ambient contrari a l'emprenedoria i als empresaris. Com per exemple, que el "dolent" del Club Super 3, espai dedicat als infants, sigui un empresari. O, afegim, que el cicle d'ensenyament estandarditzat estigui encaminat de forma subliminar a la creació de treballadors o professionals que s'integrin en les iniciatives empresarials de tercers en tant que empleats.
Tampoc ajuda, com diu en Sala i Martín, que en lloc d'incentivar les aportacions de propostes innovadores als propis empleats, les empreses tinguin tendència a desestimar-les des del moment que apareixen o a simplement combatre la simple possibilitat que existeixin, especialment al sector financer. Al mateix temps des del col·lectiu de treballadors tampoc està ben valorada aquesta possible aportació innovadora, qualificant-la de bell antuvi de col·laboracionista amb "l'enemic", en una lectura força obsoleta de les relacions empresa-treballadors.
Val a dir que, si bé des de l'entorn dels treballadors històricament només s'han entès iniciatives encaminades a reivindicar una millora de drets laborals sense contrapartides, la duresa i persistència temporal de la crisi primer financera, després econòmica i finalment industrial està fent canviar aquests criteris. Actualment podem llegir amb una certa freqüència que la gerència i els representants dels treballadors d'una planta d'assemblatge, d'una empresa o d'una indústria negocien conjuntament, colze amb colze, per aconseguir algunes comandes significatives o millors quotes de mercat, posant sobre la taula tots aquells aspectes que els poden fer més competitius. Una inesperada situació nova provocada també per la globalització i la crisi.
Amb tot el bagatge que acabem de relatar ens sobta que el sector més immobilista fins ara segueixi sent el sector financer, justament aquell que ha quedat clar que és el que ha d'evolucionar més i més de pressa, a no ser que la seva dependència dels actors polítics i de la socialització encoberta, i no tant encoberta, de pèrdues hom pensi deixar-la persistir en el temps. La més important evolució que creiem que hauria de fer el sector, doncs, és la d'involucrar-se en la viabilitat dels projectes a finançar, amb independència de la possibilitat de fiançament dels promotors dels mateixos.
El problema és que el canvi d'actitud i d'objectius que proposem haurà de conviure amb les normes de Basilea III i amb la reticència que tot canvi comporta, especialment a l'economia. Això sense comptar les noves normatives que possibilitaran la unió bancària a la UE. Amb l'afegitó que no podem proposar accions concretes a realitzar per l'Administració més enllà de les de creació d'opinió i de recolzar l'educació que permeti un canvi de criteri de la ciutadania: respecte i recolzament de l'emprenedoria, confiança raonada en els coneixements desenvolupats al país, sentit col·lectiu, responsabilitat personal...
Això seria un trencament, que hauria d'afectar a la forma de treballar històrica de la banca, el qual creiem que s'ha de reforçar afegint altres aspectes normatius que incentivin i que encarin la imprescindible recuperació de la confiança dels propis clients, de passiu o d'actiu, com ja hem tractat amb insistència anteriorment.
D'aquests i d'altres aspectes tractaran els apartats que segueixen.
Separació de banca privada i comercial (o minorista).
Per iniciar passes en el sentit proposat en la introducció d'aquest apartat del finançament comercial, creiem que caldria la immediata i completa separació del que en l'actualitat coneixem com a banca comercial o minorista i la banca d'actius o banca privada.
La separació que proposem ho ha de ser en tots els sentits, ha de ser màxima. L'únic punt d'intersecció possible seria el de l'accionariat, que podria coincidir en una part substancial, i en la de màrqueting, que podria explotar la semblança de marca en tant que manteniment de missatge comercial per aprofitar sinergies en aquest camp.
D'aquesta manera, la banca purament comercial tindria un catàleg de productes de tall més "clàssic", especialitzant-se en la captació de passiu minorista i al crèdit de consum familiar i d'operacions d'actiu per a inversions d'empreses i professionals, o pel finançament del seu circulant. Si es van complint els paràmetres que proposem de control i de terminis més curts en el cicle de pagaments, el risc d'aquesta banca no solament es veurà minimitzat, sinó més diversificat, que és al cap i a la fi el què representen terminis més curts en el circulant.
La banca privada podria dedicar-se no solament a productes d'inversió creats i gestionats per tercers a nivell global, sinó que podria integrar-se de ple en les propostes que farem en els apartats següents com un gestor de fons d'inversió més, que precisen treballar d'una forma especialitzada i amb un control més personalitzat, immediat i proper que la simple comercialització de productes combinats de tercers. Aquesta segona opció, que no està renyida amb el manteniment de la primera, significaria no solament donar un impuls a la credibilitat de les empreses catalanes i els seus projectes, sinó fer-les més sòlides i amb millors perspectives de futur a ulls de la competència global, amb lo qual seria més fàcil generar un efecte dominó financer i, per lo tant, un creixement a nivell internacional.
A més a més, amb el temps seria més fàcil d'aconseguir que equips sencers de professionals de prestigi poguessin treballar en l'avaluació dels projectes des d'un punt de vista creatiu. Per fer-ho gràfic i simbòlic, els equips d'avaluació de riscos podrien passar a dir-se equips d'avaluació permanent i seguiment de projectes.
No tenim cap dubte que si es treballa amb aquesta mentalitat positiva, també recollida volgudament a "Catalunya last call" pels seus autors, el balanç d'encerts i d'errors seria netament positiu. Tant per a l'entitat, com per als seus clients. I sobretot, a fi de comptes, pel país.
En la banca privada, com en les altres situacions d'inversió, el què s'ha d'aconseguir ara és educar tothom a qualsevol nivell a Catalunya en la línia anglosaxona en el sentit de què cal tenir fracassos per poder aprendre'n i no tornar a errar, sempre i quan les decisions d'inversió no s'hagin programat a la babalà. Allò de què després d'una caiguda el més important és tornar-se a alçar.
Aquestes propostes no són gens fàcils de dur a terme, en som conscients. Per motius interns i externs. Als externs no hi podrem decidir massa, encara que sí que podrem escollir participar-hi o no, i per tant no entrem a valorar-los. Però a les motivacions internes un govern sí que pot influir-hi. Per això hi ha eines de pressió, normatives, de creació d'opinió i fins i tot coercitives que pot i ha d'utilitzar sense complexos per dirigir la nau amb mà ferma enmig de les tempestes.