Incloure com a funció de la BCC les gestions de recaptació.
Cal aclarir que entenem per BCC les sigles de Banc Central de Catalunya, de la Catalunya-Estat. És a dir, el banc públic supervisor.
Nosaltres proposem que les gestions de recaptació deixin de recaure en la banca comercial i passin a recaure en el BCC. Això significaria que els pagaments es farien per transferència bancària estandarditzada, que hauria de ser gratuïta per als impositors, des de l'entitat financera o d'estalvi de la persona obligada al pagament a un compte bancari determinat del BCC.
Aquesta mesura generaria per a la banca comercial un greuge financer respecte a l'actualitat, en som conscients. Però aconseguiria separar completament la banca comercial i els seus interessos i obligacions dels de la banca pública. A ulls dels ciutadans, en tant que persones físiques o representants legals de persones jurídiques, els interessos d'uns i altra quedarien absolutament delimitats i permetrien a la banca comercial el paper de neutralitat que reclamàvem en el punt anterior.
No coneixem els sistemes de treball d'un banc central públic i per tant no podem ni tant sols suposar la valoració de l'increment de les despeses estructurals que implicaria la proposta actual. Però, atenent que en aquest cas, la totalitat de les transaccions serien transferències des de la banca comercial o minorista en format virtual, se'ns fa difícil de pensar que l'augment de despeses estructurals del banc central respecte a les que ja té en l'actualitat fessin aquesta proposta inviable.
No hi ha dubte que aquesta mesura podria tractar-se de dues maneres, o bé senzillament imposant-la via executiva o legislativa, o bé negociant-la amb l'esmentada banca minorista. En tot cas, el format de treball actual, que permet a la banca comercial gaudir d'uns saldos ficticis perquè en realitat pertanyen al col·lectiu de ciutadans, és el primer pas d'un auto-engany comptable tolerat en els balanços de les entitats financeres. Per tant, sent contraris a la imposició executiva sense previ avís, si es decidís entrar a una negociació amb el sector bancari ens permetem de proposar que justament en aquest punt no hi hagi contrapartides, ja que no deixa de ser una recuperació de la gestió d'uns actius que mai havia d'haver estat en mans privades.
La contrapartida positiva immediata creiem que seria l'aclariment dels papers de cadascú en el tema impositiu, amb lo qual hauríem fet un pas molt important perquè els bancs recuperessin la confiança dels propis clients. Si el client, empresa o particular, acaba veient el "seu" banc com aquella entitat que li "guarda la cartera" amb seguretat, no començarà a confiar-hi?
Evidentment que aquesta proposta per si mateixa no comportarà la consolidació de tota la confiança que reclamem. Però seria un pas molt i molt significatiu.
Per això el proposem.
Il·legalització de pràctiques de pressió bancària als seus propis clients per a la col·locació de productes complexos.
Unes altres de les experiències negatives del sector bancari en el darrer decenni han estat les pràctiques comercials abusives en la venda de productes financers complexos que ni els ciutadans ni els responsables de moltes de les pimes entenien. De fet, ni molts dels empleats bancaris encarregats de promocionar les preferents, els SWAPS, determinats fons d'inversió, etc. tampoc els entenien.
Aquest fet ha quedat demostrat fins i tot en sentències judicials.
Això va ser possible per la pressió comercial excessiva exercida sobre els clients per part de les entitats financeres, en utilitzar informació privilegiada que, legalment és clar!, ho van fer en benefici propi.
Al mateix temps, la realitat ens ha demostrat unes pràctiques bancàries que segur que no podem qualificar d'il·legals però sí com a mimin d'il·lícites: d'un costat, els responsables executius de les entitats financeres van descobrir que els clients acostumaven a fer confiança dels seus gestors comercials, que eren els que a partir de l'esmentada informació privilegiada podien exercir pressió, a vegades com a teòriques contrapartides d'operacions d'actiu. Per tant, moltes explicacions i compromisos verbals fins a la signatura del contracte que mai ningú es llegia per aquella confiança que esmentem. De l'altre costat, incompliments constants de les paraules donades pels gestors comercials en nom de l'entitat. Entremig, el departament de recursos humans ja s'havia preocupat de traslladar aquests gestors comercials abans no haguessin de donar respostes davant dels seus propis clients, amb la qual cosa haurien cremat un dels pilars de qualsevol empresa, els empleats.
Segur que aquestes pràctiques van significar grans beneficis per a la banca. Però a costa d'una sola, gran i cabdal pèrdua: la confiança dels clients.
Doncs en una Catalunya-Estat, si volem acostar-la a l'excel·lència i convertir-la en un lloc d'atracció, desenvolupament i consolidació empresarial, tocarà revertir aquesta situació.
