Dimensió adequada de la banca.
Aquest és un capítol que dona per a molta argumentació en tots els sentits.
Per un costat la lògica de la globalització indica que ja hi ha en aquest moment, i hi haurà en més mesura, grans i costosos reptes de futur, projectes de gran envergadura tan industrials com estructurals i d'investigació. Aquests projectes hauran d'anar acompanyats d'una globalització financera que sembla aconsellar la necessitat de l'existència de bancs de grans dimensions per poder escometre el finançament d'aquells projectes. En canvi, des del punt de vista d'una Catalunya-Estat, de dimensions petites respecte l'economia global, la lògica política i l'econòmica semblen aconsellar bancs de dimensions mitjanes com a màxim.
Nosaltres, ferms defensors de la màxima democràcia en tant que "el menys dolent dels sistemes polítics", estem convençuts que la política és la que ha de dirigir el país, qualsevol país, i no les grans economies privades. Segurament aquesta visió deu venir de l'educació econòmica rebuda en un país de grans individualitats que han estat l'origen d'un teixit de pimes altament productiu, per als individus i també pel país, però a més a més és que estem convençuts de què la suma de petites, competitives i àgils economies dona un resultat de gran economia àgil i competitiva.
Per tant, extrapolant aquest criteri al món financer, no creiem en els bancs de dimensions excessives perquè són complicats de governar en un entorn d'escenaris dinàmics, al mateix temps que poden ser difícils d'integrar en les polítiques econòmiques que el Govern del país dissenyi, pensant en els seus ciutadans.
En aquests casos sempre ens ve a la memòria aquella escena de la pel·lícula d'en Charlie Chaplin, "El Gran Dictador", en la que el Hitler de pega ha de rebre per establir negociacions a un Mussolini també de pega. El Hitler s'obsessiona en l'efecte psicològic que significa quedar, un cop asseguts, més baix que el segon, ja que la diferència d'estatura i corpulència eren notables a favor d'en Mussolini. Finalment troba la solució fent que el seient de la butaca del visitant estigui ridículament a un pam de terra, mentre que el seient de la pròpia cadira està a una alçada normal.
Aquesta escena ens l'imaginem sovint en sentit figurat canviant els protagonistes, per exemple, pel President de la Generalitat de Catalunya d'una banda i el President del banc HSBC de l'altra, amb independència de l'estatura física de cadascun.
L'única força, encara que creiem que definitiva, del primer recauria en la força democràtica dels vots que l'han escollit representant d'un país, però al davant es trobaria la força real, efectiva i al mateix temps interessant econòmicament que representa el segon.
I si canviem les sigles "HSBC" de l'exemple per les de "CaixaBank"?
En un altre sentit, Boronat i Garcia Ruiz escriuen al seu llibre (Catalunya last call, pag. 114):
"I les perspectives són que aquest crèdit a empreses (i famílies) continuï caient els anys 2013 i 2014 segons l'escenari base de l'informe d'Oliver Wyman sobre el sistema financer espanyol. Això s'agreujarà per la disminució de la competència, com a conseqüència de les fusions entre bancs i caixes, que fa que les empreses tinguin cada vegada menys entitats financeres a les quals anar a demanar crèdit, cosa que comportarà preus més alts i menys capacitat de negociació. I tampoc ajudarà que els grans bancs resultants de la reestructuració financera probablement tindran menys coneixement del teixit empresarial d'allà on són (és a dir, per exemple, el BBVA no coneixerà les empreses de Terrassa i de les ciutats del seu entorn tan bé com les coneixia Caixa Terrassa)"
Qualsevol empresari, especialment pime, sap que aquests raonaments i aquestes temences, carregats de sentit comú i encara que escrits al llibre curosament en temps de verb condicional, es compliran fil per randa. I són tant vàlids per a les empreses com per a segons quins nivells de l'Administració. Per tant, podem albirar dues situacions de futur:
Una, que quedaran orfes de finançament força sectors pime i Administracions del nivell més baix, que ja sabem que són majoritaris a Catalunya, i que quan alguns inversors se n'adonin "s'inventaran" alguna entitat financera de la dimensió adequada per a captar aquest niu de mercat. Clar que mentre això no passa, hauríem d'exigir al Govern de la Catalunya-Estat que prengués mesures en la línia substitutiva i, sobretot, preparés normativa al respecte amb prou diligència per facilitar les futures entitats financeres que preveiem.
I dues, la dificultat financera per al sector majoritari al país retardarà la seva recuperació econòmica, si no s'hi posa remei.
Segons els raonaments anteriors, simples, si es vol, però reals, el dilema està servit: no hem de fer fàstics a tenir alguna entitat financera de primera línia mundial, tant per l'ajuda al creixement del PIB que això significaria com per poder tenir a la fila zero de la globalització una o dues empreses de matriu catalana. Però... sempre hi ha un però!
El però en aquest cas és la manca de diàleg entre la major part del teixit empresarial i les entitats financeres que operaran al seu interior, com anuncien Boronat i Garcia Ruiz, atesa la seva diferència de dimensió.
L'altra entitat financera que, de moment, té un tarannà i un arrelament base a Catalunya és el Banc Sabadell, que fins fa poc cobria bona part de les qualitats que reclamem per al sector, però ha emprés també el camí del creixement i, per tant, més d'hora que tard es veurà que juga majoritàriament en la divisió global, malgrat els seus esforços publicitaris per no perdre el teixit pime els quals, per cert, demostren que la direcció del Banc comparteix la visió que estem referint. Potser un cop més els equips executius d'aquesta entitat aconseguiran quadrar el cercle i el llegir no els farà perdre l'escriure. Però intuïm força incompatibles els esforços necessaris per a competir bé simultàniament en la divisió global i en la interior de Catalunya.
Caldria, doncs, trobar una fórmula intermèdia. I amb urgència.
Potser obrint el mercat del sector financer a la banca internacional s'aconseguiria pal·liar una part de les temences assenyalades, en concret la de millorar la competència en el sector i, per tant, que les pimes i Administracions locals aconseguissin preus més baixos i més capacitat de negociació. Però de cap manera s'aconseguirà l'efecte proximitat i aquestes negociacions corren el risc de convertir-se en un diàleg per a sords si les decisions de risc s'han de prendre a milers de quilòmetres del país.
Potser el Govern actual de Catalunya, l'autonòmic, quan tingui una actitud que generi una indubtable credibilitat per a les empreses en el sentit de treballar per la promoció de la Catalunya-Estat, podrà començar a tractar aquest tema amb les dues grans entitats financeres del país, a la recerca d'aconseguir la dedicació de recursos d'aquestes per a un impuls inicial que cobreixi l'especialització en el sector pime propi, sense perdre de vista però les directrius UE al respecte. O bé, actuant com un broker institucional, podrà moure suficients capitals interiors, que existeixen, per a la creació d'un sistema bancari de proximitat que exploti el nínxol pime, prou variat i consistent, i en la major part dels casos solvent i amb projectes interessants a la cartera.
Un cop aquestes entitats financeres mitjanes, que per cert no cal que tinguin l'estructura bancària exactament com la coneixem en l'actualitat, trobin la velocitat de creuer necessària que apuntem, les inversions que hagin actuat com a capital risc inicial han de poder sortir-se'n amb facilitat i recollir els guanys de la inversió. Aquest és el punt on el Govern d'una Catalunya-Estat té la possibilitat d'intervenir-hi, aplicant uns incentius fiscals que facin atractiva la inversió des del moment zero, que haurà servit per recuperar la dinàmica del crèdit a "nivell de carrer".
Un Govern autonòmic com l'actual no té aquesta potestat. I el govern espanyol no ho farà perquè el model pel qual treballa, com ja hem dit, no és aquest.